“Ells i jo o aquella sensació que els arbres et miren” és una aventura a través dels records d’infantesa i de l’imaginari de quan jo era petit.

La meva infantesa la vaig passar a casa els meus avis, una casa pairal. En aquella casa, vaig jugar amb els meus tiets com si fossin els meus germans.

Un imaginari marcat per les bèsties fantàstiques del folklore català, com la Pesanta, la tinyosa o les dones d’aigua.

Parlo, a través de la meva història particular, de la pèrdua. La pèrdua de la innocència del nen, de l’imaginari, de casa els avis, de la tieta Lídia…

Al llarg de la nostra vida experimentem moltes pèrdues. Algunes poc importants, algunes que no oblidem mai però cadascuna d’elles ens acaben definint la persona que som.

Em centro en la meva infància, perquè és un moment de descobriment, d’imaginació sense límits. A mesura que descobrim que perdem coses, els límits de la nostra imaginació s’escurcen? Necessitem saber què és veritat i què no? Diuen que per poder crear quelcom abans t’ho has d’imaginar. Hem de tornar al nostre nen per tal de crear coses genuïnes?